LLADÓ (Alt Empordà)
42° 14′ 58″ N, 2° 48′ 52″ E
Veure la canònica de Santa Maria de Lladó a patrimoni.santa-maria-de-lladó
i La Porxada i Sant Feliu de Lladó a patrimoni.porxada-i-sant-feliu-lladó
Veure la canònica de Santa Maria de Lladó a patrimoni.santa-maria-de-lladó
i La Porxada i Sant Feliu de Lladó a patrimoni.porxada-i-sant-feliu-lladó
El territori del municipi presenta una contínua sinuositat en les zones situades més al sud del terme municipal. A mida que ens hi endinsem, la orografia és més accentuada. Es tracta de les primeres contraforts prepirinenques que configuren l'entorn del Bassegoda. El recorregut del riu Manol presenta una vall que combina les àrees més abruptes amb les planúries entorn del riu.
La posició del nucli urbà a la part baixa de l'extrem de migdia d'una petita serralada, li confereix un entorn singular en el que conflueixen les dues rieres en un congost sota la plaça major del poble.
Bona part del sòl més muntanyós està ocupat per boscos, majoritàriament d'alzines, en els que la ocupació humana ha aprofitat les part més planeres per construir-hi el masos i cultivar-ne l'entorn. Entorn del Manol s'hi troben important boscos de ribera. A la banda sud del terme, els terrenys es destinen majoritàriament a conreus de farratges.
La posició del nucli urbà a la part baixa de l'extrem de migdia d'una petita serralada, li confereix un entorn singular en el que conflueixen les dues rieres en un congost sota la plaça major del poble.
Bona part del sòl més muntanyós està ocupat per boscos, majoritàriament d'alzines, en els que la ocupació humana ha aprofitat les part més planeres per construir-hi el masos i cultivar-ne l'entorn. Entorn del Manol s'hi troben important boscos de ribera. A la banda sud del terme, els terrenys es destinen majoritàriament a conreus de farratges.
El nucli urbà
El nucli habitat de Lladó presenta una topografia molt irregular. El centre, dominat per l'antiga canònica de Santa Maria i el pas del rec de la Tria, és la part més fonda i es troba delimitat per dues serres altes que coincideixen amb els carrers de la Serra, a llevant, i del Serrallo, a ponent.
La part nord-oriental és la més alta, i està presidida per l'antiga parròquia de Sant Feliu que amb el seu campanar, visible des dels accessos al poble, aporta una personalitat i un aspecte inconfusible al poble.
L'accés tradicional al poble es realitza per la carretera que ve de Navata i entra al poble pel carrer Figueres, que voreja l'equipament de les escoles públiques abans de descendir cap a la plaça Major. Si seguim el carrer Figueres, cap amunt enfilem el carrer de la Serra, que circula per la carena de la serra oriental, fins arribar a la petita plaça d'Estanislau Vayreda.
Al nord d'aquesta placeta es troba la mola imponent de l'església de Sant Feliu. La continuació natural del carrer de la Serra és el carrer de Sant Vicenç, que voreja el camp de futbol en direcció al Pujol. Aquest és un antic barri que es troba al nord del nucli, format per cases a banda i banda de la carretera, especialment per la banda de ponent. Des de la placeta de Sant Feliu les vies per anar a la part baixa eren, pel nord-oest, el carrer de la Font Juliana, que voltava la zona dels horts i entra a la plaça per cal Cabré; pel sud-oest, el costerut carrer Conxita Aiguaviva, el tradicional carrer de Sant Feliu. Aquesta part oriental del nucli, tot i que en gran part fou renovada en el segle XVIII, va necessitar una ampliació amb l'extensió cap el nord d'un nou carrer, el carrer de les Cases Noves.
La serra de ponent està resseguida al damunt de la carena pel carrer del Serrallo. La falda que baixa cap a la plaça està articulada per dos eixos que hi conflueixen: el carrer de Besalú, al nord, i en l'extrem sud del Serrallo, el carrer de can Roure que és una prolongació del carrer de Cabanelles. A la part baixa trobem el carrer Gran, el carrer Nou, el carrer Ventejats i el carrer Marià Llavanera que condueix directament a la plaça de la Col·legiata, popularment coneguda com la placeta de cal Cabrer.
El centre del poble es troba a la part baixa, entre les dues serres, per on passa el rec de la Tria. A la riba esquerra d'aquest rec es va edificar el temple romànic de Santa Maria i tot el conjunt que es va formar al seu redós. La part baixa del nucli de Lladó està dominat pel clos monàstic de Santa Maria.
Finalment, hem de comentar que aquest nucli, amb una estructura perfectament articulada al llarg de la seva història, ha rebut diverses ampliacions urbanes en els darrers decennis. Per una banda tenim la urbanització de la zona dels equipaments, poliesportiu i piscina, creada entorn del carrer Empordà; per altra, les cases adossades del carrer del Mont i de la urbanització dels terrenys de can Cendra. Per últim, hem de comentar la projecció d'edificar la carretera del Pujol.
EVOLUCIÓ HISTÒRICA
Els orígens
Les primeres restes que denoten un hàbitat permanent a Lladó daten d'època romana. D'aquest període destaca la troballa de material arqueològic a la zona de Santa Maria, en concret, all pati de can Xamau, a tocar la riera que transcorre per darrera l'absis de l'església. Les altres restes romanes d'entitat són les troballes antigues a l'indret conegut antigament com Mercadell, que se situa abans d'arribar al poble. En aquest punt, es van documentar estructures com ara un pou fet de carreus, canonades fetes amb peces de terrissa i dos dipòsits quadrangulars revestits amb morter hidràulic (opus signinum). Aquestes dades, que es completen amb altres troballes menors, apunten cap a l'existència de diverses vil·les romanes destinades a l'explotació agrícola del territori.
L'època medieval
A la fi de l'Antiguitat, el turó de Sant Feliu devia ser el centre d'un poblament d'època visigoda, on caldria situar una antiga basílica paleocristiana voltada d'una sagrera d'on procedeix un encenser de bronze, d'origen copte, que es pot datar a la meitat del segle VII. Si deixem de banda les restes materials d'època romana a Lladó, que demostren l'existència de poblament antic a la contrada, les primeres referències escrites daten del segle X. Pel que fa a, la primera menció del nom del poble de Lladó, en la forma Lucduno, apareix l'any 978 en l'acta de dotació del monestir de Sant Pere de Besalú, per part del comte-bisbe Miró. El 993, el comte Borrell de Barcelona reparteix els alous que tenia a Lladó entre la seu de Girona i el culte a les relíquies de Sant Feliu.
L'any 1017 és important perquè apareixen citades, en dues butlles del papa Benet VIII, les propietats que tenien a Lladó els monestirs de Sant Esteve de Banyoles i de Sant Pere de Camprodon. Aquesta és també la primera cita documental de Sant Feliu de Lladó, tot i que és molt probable que abans del temple romànic hagués existit en aquest punt una església d'època visigoda.
El lloc i l'església de Sancti Martini que dicunt ad ipsa serra consta que l'any 1031 era in termino Latonense, és a dir, que Sant Martí Sesserres pertanyia a Lladó. La data determinant per al poble de Lladó, però, es produeix l'any 1089, ja que en aquest moment es va redactar l'acta de restitució del culte i de la vida monàstica a Santa Maria de Lladó, segons document signat per Adalbert i Alamburga, senyors de Navata. La comunitat es regirà per la regla de sant Agustí i el primer prior, Joan, procedeix de Vilabertran. En aquest document es reconeix l'antiguitat del lloc amb aquestes paraules: “…el lloc sagrat de santa Maria, mare de Déu, popularment anomenat Lladó, en altre temps fou ric i dotat amb molts honors i molts béns, i que després, per incúria dels habitants i rampinya de persones malvades, quedà reduït a una tal pobresa que ningú no hi habitava ni s'hi manifestava cap honor al culte diví.”
En el tombant del segle XII, les fundacions canonicals regides per la regla de sant Agustí prendran el relleu a la importantíssima obra que havia desenvolupat l'orde benedictí, pel que fa a la fundació d'abadies, que havia entrat en un procés de decadència. Per entendre el paper jugat per aquestes comunitats a casa nostra és cabdal la figura de Pere Rigall, com a reformador i organitzador de la comunitat regular, primer i, en segon terme, com a focus generador, des de Vilabertran, d'altres fundacions filials.
En època medieval hi havia tres grans poders: l'església, el rei i els nobles, sovint amb una aferrissada competència entre ells. Els abats i els priors, com fou el cas de Lladó, exerciren d'autèntics senyors feudals, que tenien el seu senyoriu sobre viles i pobles.
Molts dels nuclis que es varen desenvolupar en aquest moment ho feren seguint el cens emfitèutic, que permetia tenir accés a la terra als treballadors. Els qui s'acollien a aquesta forma legal eren anomenats “homes propis” del monestir. Aquests havien d'acatar la carta d'homenatge i el jurament de fidelitat que havien de fer al senyor i on s'estipulaven les normes jurídiques que els regien. També havien de signar l'escriptura d'establiment, on es fixaven les prestacions que havien de fer al senyor.
Lladó, que originàriament comptava només amb dues esglésies, les dependències dels religiosos, una casa i un trull, va esdevenir una vila de relativa importància durant l'època medieval, mercès a la realització, durant els segle XII-XV, de gran quantitat d'establiments emfitèutics.
Des del mateix moment de la consagració, el monestir de Santa Maria va rebre beneficis que el van permetre d'iniciar una gran prosperitat. L'any 1089 se'l va deslliurar de les servituds i delmes que prestava a l'església de Sant Feliu, i l'any 1109, aquesta parròquia fou donada al monestir. Per altra banda, el priorat va rebre i va comprar multitud de drets feudals sobre poblacions. Així, a partir de l'any 1089 i durant l'exercici del primer prior de Lladó, Joan, van ser donades al monestir les esglésies de Santa Maria d'Ermedàs, Santa Maria de Vilajoan, Sant Cristòfol de l'Estela, Sant Julià d'Oliveda i Sant Miquel de Fontfreda, Sant Tomàs de Riudeperes (bisbat de Vic) i Santa Maria del Vilar (bisbat d'Elna).
És significativa la inscripció funerària que recorda aquest prior, mort l'any 1114, a la dreta de la portalada de Santa Maria de Lladó: “Aquí jauen els ossos d'aquell qui amb la seva pietat va impulsar pels camins del Senyor la fundació d'aquesta casa, va enriquir-la i magnificar-la fent beates les seves coses, va instituir-hi germans i, essent-ne ell mateix germà, es féu temple de Crist i de Maria. Que aquests, Fill i Mare, el col·loquin damunt dels astres al regne del Pare en la regió dels vivents; traspassà d'ací el dos de febrer”.
En l'exercici del segon prior, Grau, el papa Calixte II, per butlla donada a Sant Joan de Laterà el 6 de febrer de 1124, va aprovar l'ordre canonical agustinià de Lladó, confirmant tots els béns que posseïa aleshores i els que pogués adquirir en el futur. En temps d'Arnau de Coll, Santa Maria de Lladó integrà al seu patrimoni les esglésies de Sant Andreu de Borrassà, Santa Coloma d'Alamans i Sant Joan de l'Albera, agregades a Santa Maria del Vilar, i de Sant Sixt de Miralplà, agregada a Sant Tomàs de Riudeperes.
L'any 1204, Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera varen vendre per 800 sous barcelonesos al prior de Santa Maria la jurisdicció feudal que tenia aquesta família sobre la vila i la seva rodalia, en la qual s'incloïen les esglésies de Sant Feliu de Lladó, Santa Maria de Cistella i la majoria de nuclis reduïts del terme actual de Cabanelles, Sant Martí Sesserres, Sant Martí de Queixàs, Santa Coloma de Cabanelles i Santa Maria de l'Estela, a més a més, de la capellania de Creixell. Sant Mateu de Vilademires, en canvi, havia estat confirmat com a possessió de Santa Maria de Vilabertran en una butlla del papa Pasqual II, l'any 1116. El seu contingut fou confirmat l'any 1176 per una altra butlla del papa Alexandre III.
Les disputes pel poder i pel control del territori que mantenien els nobles feudals eren freqüents. La situació del priorat de Lladó, en la zona de contacte entre el comtat de Besalú, regit des del 1111 per la monarquia barcelonina, gràcies als pactes matrimonials entre Ramon Berenguer III de Barcelona i Bernat III de Besalú, i les possessions del comtat d'Empúries, va fer que sovint rebés privilegis reials a canvi de la funció tutelar del patrimoni de la Corona.
Durant el priorat de Berenguer de Pontós, la canònica va viure una situació molt dramàtica, ja que l'any 1285 es produí la invasió francesa de l'Empordà en el marc de la guerra que enfrontava Catalunya amb França. El caràcter de croada donada als francesos pel papa Martí IV va obligar, per obediència, les cases religioses a actuar en favor de Felip l'Ardit. Aquesta situació era doblement delicada pel prior lladonenc, ja que com a membre de la família noble de Pontós havia de posar al servei del rei les defenses de Pontós. La defecció de les cases religioses cap al monarca va fer que, de tornada de la victòria de Panissars, Pere II decretés el segrest dels béns dels monestir de Banyoles, Vilabertran i Lladó, i pena de presó pels caps si no anaven a l'exili.
Tot i aquests tràngols, provocats per les lluites medievals, fou un període de riquesa pel monestir i és habitual que incrementi les seves propietats. Per exemple, trobem que Guillem de Queixàs, fill de Berenguer de Queixàs, cavaller, el 1299 va vendre al prior i a l'ofici del cambrer de Santa Maria de Lladó quatre masos a Merlant, un a Serinyà, un a Sant Martí de Campmajor, un a Falgons i drets sobre dos masos més en aquesta darrera parròquia per 10.500 sous. Per al cobrament de les rendes que pagaven emfiteutes i arrendataris, el priorat tenia un funcionari anomenat batlle de sac, que estava al servei del prior i cobrava una part de la recaptació com a pagament. La possessió més important del monestir fou, però, la infeudació que li va fer, l'any 1307, Jaume II sobre el lloc d'El Vilar, al Vallespir, ja que pel fet de tenir-ne la jurisdicció civil i criminal permetia al prior assistir amb veu i vot a les Corts Catalanes.
Els reis de la Corona d'Aragó sovint van adoptar mesures proteccionistes vers el monestir lladonenc: exempcions de servituds reials atorgades per Jaume II. Alfons III, el juliol de 1333 feu efectiu un privilegi de salvaguarda i protecció, ordenant a totes les justícies del regne i, en particular, als batlles de Girona, Besalú i Figueres que perseguissin Bernat de Rocabertí i a d'altres nobles que perjudicaven el monestir. Va facultar el prior per a detenir i prendre a qui exercís violència sobre el monestir i els seus béns, va concedir-li el dret de posar les armes reials en el priorat; també fou concedit el dret d'ús del quartó reial, mesura per a les transaccions d'oli. A més a més, segons document de Cancelleria, reg. 864, foli 23 de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, es va concedir a Lladó els dimarts com a dia de mercat. Pere III, l'any 1372, els donà drets de bovatge, terratge i pastures. El rei Martí, en data de 10 d'agost de 1409, promulgà també un decret de protecció d'aquest monestir, imposant greus penes als qui robessin o impedissin dur comestibles al priorat.
De part dels comtes d'Empúries també va rebre privilegis, com el que reconegué Ponç Hug IV el 1303 que declarava als homes del prior francs de prestar host, cavalcades, tragines, obres, guàrdies i serveis forçats. El monestir tenia el dret de percebre 30 faneques de sal de la gabella de Castelló d'Empúries, en virtut de la donació que consta en una escriptura del 14 d'octubre de 1393.
Tot i que a les darreries del segle XV hi hagueren moments de crisi, com ara l'excomunicació del capítol en no acceptar el prior Pere de Coll imposat pel Papa en comptes de Jaume Mas, escollit pels canonges o la venda de la jurisdicció feudal a Guillem Arnau de Palou per 2.000 florins d'or, el nou context que suposà l'època del Renaixement fou una bona època pel priorat de Lladó.
En canvi, la tendència general de la comarca va patir de forma més directa la crisi. Al proper poble de Cabanelles, per exemple, a mitjan segle XIV la població de les seves parròquies era força uniforme, amb un total que se situava entorn els 345 habitants (18 focs a Vilademires, 16 focs a Cabanelles, Sant Martí Sesserres i l'Estela, 11 focs a Queixàs); la població de l'any 1501, amb 176 habitants, va patir un important retrocés, fins reduir-se a la meitat (12 focs a Vilademires, 9 focs a Sant Martí Sesserres, i 6 focs a Cabanelles, Queixàs i l'Estela). Durant aquest període, sovint no tenim dades per algunes parròquies, la qual cosa pot fer pensar en el seu total despoblament.
La dedicació a una economia bàsicament agrícola va fer patir a la població els efectes de les males collites i les fams, que derivaren en epidèmies de pesta des del 1347 i, combinades amb les guerres i un augment de la pressió senyorial sobre el pagès, com a conseqüència de la baixada de les rendes, són factors que van conduir a una situació en la qual es desfermaren un seguit de conflictes socials i polítics que s'arrossegaven de feia temps. La subversió pagesa contra els senyors seguirà les vies del dret per intentar la lluïció de jurisdiccions o escapar de la jurisdicció senyorial i, per la via violenta, conduirà a les guerres remences.
En el primer fogatge de Lladó es comptabilitzaren 27 focs al poble, dels quals 17 eren remences. Alguns masos importants, com la Cortada de Vall era remença; també trobem un tal Pere Ferrer de Sant Martí Sesserres que formava part del Gran Sindicat Remença. L'any 1485 els remences es van apoderar i van espoliar el monestir lladonenc i la comunitat va haver de fugir. Un any més tard, la promulgació de la sentència arbitral de Guadalupe posava fi a l'enfrontament armat i establia les bases per al reordenament del camp català. Tot i això, no va significar el final de la conflictivitat, ja que, malgrat que es podia aconseguir la llibertat pagant per l'abolició dels mals usos, tot un seguit de disposicions continuaven obligant als pagesos a seguir pagant les rendes feudals i els delmes mitjançant els capbreus. A causa de la guerra civil catalana de la segona meitat del segle XV, Joan II vengué la jurisdicció de Lladó per aconseguir diners.
L'època moderna
A partir del segle XVI regeixen la casa religiosa de Lladó els priors comanadors, que vivien fora, generalment a Roma, i tenien delegats i administradors sota els quals es produïren importants millores: el 1502 es va inaugurar el rellotge públic, es posa en funcionament la font Juliana i es fan millores en l'església i els altars, com l'acabament del retaule de l'altar major i la pintura del timpà.
Per alguns grans propietaris i càrrecs importants de la zona, la fi del segle XVI i el començament del següent no fou pas de crisi, ja que s'inverteix en la construcció de grans cases, com seria el cas de can Costa del carrer de Figueres, on figura la data de 1601 o la de la família Pasqual i Callabot, edificada el 1602, totes dues al nucli de Lladó.
El segle XVII fou una època d'inestabilitat general. Mostra d'això fou que l'any 1639, la universitat de Lladó va comissionar dos cònsols de la vila per anar a comprar armes. És probable que en aquest moment es fessin obres per a fortificar l'església. El rei Carles II, el 5 de maig de 1682 va escriure una carta al prior de la col·legiata on demanava diners per a fortificar la frontera.
Com a conseqüència de la Guerra dels Vuit Anys es va produir una important divisió social entre austriacistes i borbònics. El priorat de Lladó sentia tan gran rebuig pel bisbe Taberner, declarat partidari de Felip V de Borbó, que el 1707 va voler demanar la desvinculació de la diòcesi i dependre directament de Roma. Bona part d'aquest desànim estava motivat per la manca d'ingressos que patia la col·legiata: “(…) los francesos se han menjat y devestat molts termes del Empurdà y part aportat, en particular lo de Borrassà, ahont te la major renda dit priorat; per la qual rahó no volan pagar dits censos ni tampoc per no estar establida la justícia no's pot cobrar cosa, burlant-se y valent-se del temps los deutors”.
Pel que fa a l'economia, arreu de la geografia de la comarca començarà l'expansió de l'olivera en detriment del bosc, l'erm i la garriga, i en alguns llocs també enfront de la vinya o de la terra sembradora. Aquesta expansió es produeix molt aviat i en àmbits ben diversos del terraprim i la zona de transició als aspres. Així, trobem la concòrdia sobre el delme de l'oli, a Lladó, el 1646.
La recuperació de l'agricultura catalana produirà una gran recuperació demogràfica al segle XVIII, deixant enrere l'estancament dels segles XVI i XVII. A Lladó es desenvoluparà ,per una banda, una indústria del teixit; per l'altra, el treball del bosc produirà fusta i carbó. Aquest creixement anirà en augment fins a mitjan segle XIX i s'estabilitzà fins al primer quart del segle XX, tot i que més endavant la davallada ha estat progressiva.
A finals del segle XVIII i inicis del segle XIX, les guerres amb França suposaran el final traumàtic d'una època d'expansió, agreujat per la situació propera a la frontera, fet que obligarà a suportar les devastacions i les confiscacions de les tropes. Aquesta situació tindrà continuïtat durant tot el XIX amb els enfrontaments carlins, amb especial incidència a la zona durant la tercera carlinada. Masos propers com els de Vilademires es converteixen en autèntiques cases fortes, amb espitlleres; a can Coromines hi havia una part que en deien el Quartel i fou usada pels carlins per a segrestar gent i demanar-ne rescat. A la Cortada de Vall s'hi va fer aquarterament de tropes, ja que encara es van trobar llistats escrits a les parets. Igualment, Lladó va haver de fortificar el seu terme. A més a més, s'hagueren de satisfer les continues demandes de subministraments i bagatges a les tropes i suportar les estades fetes a cases del poble.
Amb el període de la Restauració s'evidencia la impossibilitat d'entrar en el procés de la industrialització i el sentencia a un procés inexorable de despoblament. Malgrat això, a principis de segle XX encara és manté el treball del bosc i l'agricultura de secà, amb l'olivera. A Lladó l'any 1903 s'edifica un escorxador municipal.
El segle XX
El 1904 sorgeix el Sindicat Agrícola Oficial de la Garrotxa de Lladó. Es tracta d'un sindicat reformista, preocupat per augmentar el rendiment dels conreus, dirigit i controlat pels propietaris i tutelat per l'Església. El 1910 disposava d'una caixa mixta d'estalvis i de crèdit; l'any 1927 tenia 127 associats.
Els anys de la República són d'una gran activitat política, tant a nivell general com local. A les eleccions legislatives del 28 de juny de 1931 al poble de Lladó hi hagué un alt índex de participació (78,1%) d'un total de 301 electors. El resultat fou favorable a la Coalició Catalana republicana, que s'endugué un 67,3% dels vots; la Lliga Regionalista es quedava en un 32,7%; mentre que el Bloc Obrer i Camperol (BOC), no obtingué vots.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932, l'índex de participació baixà al 57,5%. El repartiment de vots fou el següent: ERC 48,4%; Lliga Regionalista 33,9%; Coalició Catòlica 8,7%; PCC 5,7%; Acció Catalana 3,1%; Esquerra Federal Agrària Obrera 0,2.
El 19 de novembre de l'any 1933 hi tornaren haver eleccions legislatives. El nombre d'electors es fixà en 620, amb una participació del 49,2%. Majoritàriament l'electorat es va decantar per ERC, que obtingué el 64,7 dels vots; la Lliga Regionalista el 30,1%; Dreta Agrària el 2,2%; en darrer terme el Front Obrer obtingué un 0,7%.
L'octubre de l'any 1934 es va abolir l'Estatut fins al febrer del 36. A nivell de política local, la conseqüència directa dels fets d'octubre fou el nomenament d'un ajuntament gestor que va substituir el constituït en les votacions.
L'any 1936 hi hagué eleccions de nou, legislatives el 16 de febrer, i eleccions de compromissaris el 26 abril de 1936. Amb un cens de 609 electors a Lladó, el triomf fou clar per al Front d'Esquerres de Catalunya. En les primeres amb un índex del 60,8% a Lladó, sobre una participació del 55,7%. En les eleccions de compromissaris el Front obtingué un 83,5% dels vots entre els lladonencs, tot i que la participació arribà tant sols al 29,2%.
Durant la República, una delegació de les poblacions de l'Estela i de Sant Martí Sesserres es va dirigir a l'ajuntament de Lladó per demanar la seva annexió, degut a la proximitat amb aquest municipi i als serveis de què disposava. Malgrat l'informe positiu del consistori lladonenc el tema va quedar aparcat, malgrat la insistència dels veïns de l'Estela l'any 1937.
Aquesta qüestió es torna a tractar el 25 d'abril de l'any 1968 a l'ajuntament lladonenc en una reunió en sessió extraordinària per a llegir i deliberar sobre les comunicacions rebudes del “Servicio de Inspección y Asesoramiento de las Corporaciones Locales”, que suggerien la fusió dels municipis de Lladó, Cabanelles i Navata, i l'agrupació amb els de Maià de Montcal i el de Dosquers. Finalment s'acorda que l'agrupació és inacceptable per les dificultats que presenten la distància i les comunicacions amb Maià i Dosquers. S'està d'acord, en canvi, en la fusió amb Cabanelles; Navata, però, en quedaria exclòs per les dificultats que presentava el veïnatge.
Arran d'aquest punt, el 30 de maig de 1968 es publicà l'acord de fusió al B.O.P.G., amb dos edictes dels ajuntaments respectius, segons els quals el nou municipi s'anomenava “Lladó-Cabanelles”, amb capitalitat a Lladó, tot i que per a facilitar les gestions es mantindria oberta la casa consistorial de Cabanelles una oficina municipal. Malgrat el consens en els termes de l'acord, mai no s'arribà a produir la fusió.
Les eleccions municipals des de l'any 1979 a Lladó han resultat sempre favorables a la coalició nacionalista Convergència i Unió, amb uns percentatges superiors al 95% dels vots emesos per aquesta formació. El percentatge de votants ha oscil·lat entre el 55 i el 65% del cens. L'excepció fou l'any 1995 amb la presentació de la formació local ADELL que va dividir el vot, aconseguint 2 dels 7 regidors. En aquests comicis el percentatge de votants fou superior al 80%. Finalment, les darreres eleccions de 2006 han trencat aquesta tendència i foren guanyades per ERC, que obtingué cinc regidors enfront els dos que obtingué CiU.
Els orígens
Les primeres restes que denoten un hàbitat permanent a Lladó daten d'època romana. D'aquest període destaca la troballa de material arqueològic a la zona de Santa Maria, en concret, all pati de can Xamau, a tocar la riera que transcorre per darrera l'absis de l'església. Les altres restes romanes d'entitat són les troballes antigues a l'indret conegut antigament com Mercadell, que se situa abans d'arribar al poble. En aquest punt, es van documentar estructures com ara un pou fet de carreus, canonades fetes amb peces de terrissa i dos dipòsits quadrangulars revestits amb morter hidràulic (opus signinum). Aquestes dades, que es completen amb altres troballes menors, apunten cap a l'existència de diverses vil·les romanes destinades a l'explotació agrícola del territori.
L'època medieval
A la fi de l'Antiguitat, el turó de Sant Feliu devia ser el centre d'un poblament d'època visigoda, on caldria situar una antiga basílica paleocristiana voltada d'una sagrera d'on procedeix un encenser de bronze, d'origen copte, que es pot datar a la meitat del segle VII. Si deixem de banda les restes materials d'època romana a Lladó, que demostren l'existència de poblament antic a la contrada, les primeres referències escrites daten del segle X. Pel que fa a, la primera menció del nom del poble de Lladó, en la forma Lucduno, apareix l'any 978 en l'acta de dotació del monestir de Sant Pere de Besalú, per part del comte-bisbe Miró. El 993, el comte Borrell de Barcelona reparteix els alous que tenia a Lladó entre la seu de Girona i el culte a les relíquies de Sant Feliu.
L'any 1017 és important perquè apareixen citades, en dues butlles del papa Benet VIII, les propietats que tenien a Lladó els monestirs de Sant Esteve de Banyoles i de Sant Pere de Camprodon. Aquesta és també la primera cita documental de Sant Feliu de Lladó, tot i que és molt probable que abans del temple romànic hagués existit en aquest punt una església d'època visigoda.
El lloc i l'església de Sancti Martini que dicunt ad ipsa serra consta que l'any 1031 era in termino Latonense, és a dir, que Sant Martí Sesserres pertanyia a Lladó. La data determinant per al poble de Lladó, però, es produeix l'any 1089, ja que en aquest moment es va redactar l'acta de restitució del culte i de la vida monàstica a Santa Maria de Lladó, segons document signat per Adalbert i Alamburga, senyors de Navata. La comunitat es regirà per la regla de sant Agustí i el primer prior, Joan, procedeix de Vilabertran. En aquest document es reconeix l'antiguitat del lloc amb aquestes paraules: “…el lloc sagrat de santa Maria, mare de Déu, popularment anomenat Lladó, en altre temps fou ric i dotat amb molts honors i molts béns, i que després, per incúria dels habitants i rampinya de persones malvades, quedà reduït a una tal pobresa que ningú no hi habitava ni s'hi manifestava cap honor al culte diví.”
En el tombant del segle XII, les fundacions canonicals regides per la regla de sant Agustí prendran el relleu a la importantíssima obra que havia desenvolupat l'orde benedictí, pel que fa a la fundació d'abadies, que havia entrat en un procés de decadència. Per entendre el paper jugat per aquestes comunitats a casa nostra és cabdal la figura de Pere Rigall, com a reformador i organitzador de la comunitat regular, primer i, en segon terme, com a focus generador, des de Vilabertran, d'altres fundacions filials.
En època medieval hi havia tres grans poders: l'església, el rei i els nobles, sovint amb una aferrissada competència entre ells. Els abats i els priors, com fou el cas de Lladó, exerciren d'autèntics senyors feudals, que tenien el seu senyoriu sobre viles i pobles.
Molts dels nuclis que es varen desenvolupar en aquest moment ho feren seguint el cens emfitèutic, que permetia tenir accés a la terra als treballadors. Els qui s'acollien a aquesta forma legal eren anomenats “homes propis” del monestir. Aquests havien d'acatar la carta d'homenatge i el jurament de fidelitat que havien de fer al senyor i on s'estipulaven les normes jurídiques que els regien. També havien de signar l'escriptura d'establiment, on es fixaven les prestacions que havien de fer al senyor.
Lladó, que originàriament comptava només amb dues esglésies, les dependències dels religiosos, una casa i un trull, va esdevenir una vila de relativa importància durant l'època medieval, mercès a la realització, durant els segle XII-XV, de gran quantitat d'establiments emfitèutics.
Des del mateix moment de la consagració, el monestir de Santa Maria va rebre beneficis que el van permetre d'iniciar una gran prosperitat. L'any 1089 se'l va deslliurar de les servituds i delmes que prestava a l'església de Sant Feliu, i l'any 1109, aquesta parròquia fou donada al monestir. Per altra banda, el priorat va rebre i va comprar multitud de drets feudals sobre poblacions. Així, a partir de l'any 1089 i durant l'exercici del primer prior de Lladó, Joan, van ser donades al monestir les esglésies de Santa Maria d'Ermedàs, Santa Maria de Vilajoan, Sant Cristòfol de l'Estela, Sant Julià d'Oliveda i Sant Miquel de Fontfreda, Sant Tomàs de Riudeperes (bisbat de Vic) i Santa Maria del Vilar (bisbat d'Elna).
És significativa la inscripció funerària que recorda aquest prior, mort l'any 1114, a la dreta de la portalada de Santa Maria de Lladó: “Aquí jauen els ossos d'aquell qui amb la seva pietat va impulsar pels camins del Senyor la fundació d'aquesta casa, va enriquir-la i magnificar-la fent beates les seves coses, va instituir-hi germans i, essent-ne ell mateix germà, es féu temple de Crist i de Maria. Que aquests, Fill i Mare, el col·loquin damunt dels astres al regne del Pare en la regió dels vivents; traspassà d'ací el dos de febrer”.
En l'exercici del segon prior, Grau, el papa Calixte II, per butlla donada a Sant Joan de Laterà el 6 de febrer de 1124, va aprovar l'ordre canonical agustinià de Lladó, confirmant tots els béns que posseïa aleshores i els que pogués adquirir en el futur. En temps d'Arnau de Coll, Santa Maria de Lladó integrà al seu patrimoni les esglésies de Sant Andreu de Borrassà, Santa Coloma d'Alamans i Sant Joan de l'Albera, agregades a Santa Maria del Vilar, i de Sant Sixt de Miralplà, agregada a Sant Tomàs de Riudeperes.
L'any 1204, Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera varen vendre per 800 sous barcelonesos al prior de Santa Maria la jurisdicció feudal que tenia aquesta família sobre la vila i la seva rodalia, en la qual s'incloïen les esglésies de Sant Feliu de Lladó, Santa Maria de Cistella i la majoria de nuclis reduïts del terme actual de Cabanelles, Sant Martí Sesserres, Sant Martí de Queixàs, Santa Coloma de Cabanelles i Santa Maria de l'Estela, a més a més, de la capellania de Creixell. Sant Mateu de Vilademires, en canvi, havia estat confirmat com a possessió de Santa Maria de Vilabertran en una butlla del papa Pasqual II, l'any 1116. El seu contingut fou confirmat l'any 1176 per una altra butlla del papa Alexandre III.
Les disputes pel poder i pel control del territori que mantenien els nobles feudals eren freqüents. La situació del priorat de Lladó, en la zona de contacte entre el comtat de Besalú, regit des del 1111 per la monarquia barcelonina, gràcies als pactes matrimonials entre Ramon Berenguer III de Barcelona i Bernat III de Besalú, i les possessions del comtat d'Empúries, va fer que sovint rebés privilegis reials a canvi de la funció tutelar del patrimoni de la Corona.
Durant el priorat de Berenguer de Pontós, la canònica va viure una situació molt dramàtica, ja que l'any 1285 es produí la invasió francesa de l'Empordà en el marc de la guerra que enfrontava Catalunya amb França. El caràcter de croada donada als francesos pel papa Martí IV va obligar, per obediència, les cases religioses a actuar en favor de Felip l'Ardit. Aquesta situació era doblement delicada pel prior lladonenc, ja que com a membre de la família noble de Pontós havia de posar al servei del rei les defenses de Pontós. La defecció de les cases religioses cap al monarca va fer que, de tornada de la victòria de Panissars, Pere II decretés el segrest dels béns dels monestir de Banyoles, Vilabertran i Lladó, i pena de presó pels caps si no anaven a l'exili.
Tot i aquests tràngols, provocats per les lluites medievals, fou un període de riquesa pel monestir i és habitual que incrementi les seves propietats. Per exemple, trobem que Guillem de Queixàs, fill de Berenguer de Queixàs, cavaller, el 1299 va vendre al prior i a l'ofici del cambrer de Santa Maria de Lladó quatre masos a Merlant, un a Serinyà, un a Sant Martí de Campmajor, un a Falgons i drets sobre dos masos més en aquesta darrera parròquia per 10.500 sous. Per al cobrament de les rendes que pagaven emfiteutes i arrendataris, el priorat tenia un funcionari anomenat batlle de sac, que estava al servei del prior i cobrava una part de la recaptació com a pagament. La possessió més important del monestir fou, però, la infeudació que li va fer, l'any 1307, Jaume II sobre el lloc d'El Vilar, al Vallespir, ja que pel fet de tenir-ne la jurisdicció civil i criminal permetia al prior assistir amb veu i vot a les Corts Catalanes.
Els reis de la Corona d'Aragó sovint van adoptar mesures proteccionistes vers el monestir lladonenc: exempcions de servituds reials atorgades per Jaume II. Alfons III, el juliol de 1333 feu efectiu un privilegi de salvaguarda i protecció, ordenant a totes les justícies del regne i, en particular, als batlles de Girona, Besalú i Figueres que perseguissin Bernat de Rocabertí i a d'altres nobles que perjudicaven el monestir. Va facultar el prior per a detenir i prendre a qui exercís violència sobre el monestir i els seus béns, va concedir-li el dret de posar les armes reials en el priorat; també fou concedit el dret d'ús del quartó reial, mesura per a les transaccions d'oli. A més a més, segons document de Cancelleria, reg. 864, foli 23 de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, es va concedir a Lladó els dimarts com a dia de mercat. Pere III, l'any 1372, els donà drets de bovatge, terratge i pastures. El rei Martí, en data de 10 d'agost de 1409, promulgà també un decret de protecció d'aquest monestir, imposant greus penes als qui robessin o impedissin dur comestibles al priorat.
De part dels comtes d'Empúries també va rebre privilegis, com el que reconegué Ponç Hug IV el 1303 que declarava als homes del prior francs de prestar host, cavalcades, tragines, obres, guàrdies i serveis forçats. El monestir tenia el dret de percebre 30 faneques de sal de la gabella de Castelló d'Empúries, en virtut de la donació que consta en una escriptura del 14 d'octubre de 1393.
Tot i que a les darreries del segle XV hi hagueren moments de crisi, com ara l'excomunicació del capítol en no acceptar el prior Pere de Coll imposat pel Papa en comptes de Jaume Mas, escollit pels canonges o la venda de la jurisdicció feudal a Guillem Arnau de Palou per 2.000 florins d'or, el nou context que suposà l'època del Renaixement fou una bona època pel priorat de Lladó.
En canvi, la tendència general de la comarca va patir de forma més directa la crisi. Al proper poble de Cabanelles, per exemple, a mitjan segle XIV la població de les seves parròquies era força uniforme, amb un total que se situava entorn els 345 habitants (18 focs a Vilademires, 16 focs a Cabanelles, Sant Martí Sesserres i l'Estela, 11 focs a Queixàs); la població de l'any 1501, amb 176 habitants, va patir un important retrocés, fins reduir-se a la meitat (12 focs a Vilademires, 9 focs a Sant Martí Sesserres, i 6 focs a Cabanelles, Queixàs i l'Estela). Durant aquest període, sovint no tenim dades per algunes parròquies, la qual cosa pot fer pensar en el seu total despoblament.
La dedicació a una economia bàsicament agrícola va fer patir a la població els efectes de les males collites i les fams, que derivaren en epidèmies de pesta des del 1347 i, combinades amb les guerres i un augment de la pressió senyorial sobre el pagès, com a conseqüència de la baixada de les rendes, són factors que van conduir a una situació en la qual es desfermaren un seguit de conflictes socials i polítics que s'arrossegaven de feia temps. La subversió pagesa contra els senyors seguirà les vies del dret per intentar la lluïció de jurisdiccions o escapar de la jurisdicció senyorial i, per la via violenta, conduirà a les guerres remences.
En el primer fogatge de Lladó es comptabilitzaren 27 focs al poble, dels quals 17 eren remences. Alguns masos importants, com la Cortada de Vall era remença; també trobem un tal Pere Ferrer de Sant Martí Sesserres que formava part del Gran Sindicat Remença. L'any 1485 els remences es van apoderar i van espoliar el monestir lladonenc i la comunitat va haver de fugir. Un any més tard, la promulgació de la sentència arbitral de Guadalupe posava fi a l'enfrontament armat i establia les bases per al reordenament del camp català. Tot i això, no va significar el final de la conflictivitat, ja que, malgrat que es podia aconseguir la llibertat pagant per l'abolició dels mals usos, tot un seguit de disposicions continuaven obligant als pagesos a seguir pagant les rendes feudals i els delmes mitjançant els capbreus. A causa de la guerra civil catalana de la segona meitat del segle XV, Joan II vengué la jurisdicció de Lladó per aconseguir diners.
L'època moderna
A partir del segle XVI regeixen la casa religiosa de Lladó els priors comanadors, que vivien fora, generalment a Roma, i tenien delegats i administradors sota els quals es produïren importants millores: el 1502 es va inaugurar el rellotge públic, es posa en funcionament la font Juliana i es fan millores en l'església i els altars, com l'acabament del retaule de l'altar major i la pintura del timpà.
Per alguns grans propietaris i càrrecs importants de la zona, la fi del segle XVI i el començament del següent no fou pas de crisi, ja que s'inverteix en la construcció de grans cases, com seria el cas de can Costa del carrer de Figueres, on figura la data de 1601 o la de la família Pasqual i Callabot, edificada el 1602, totes dues al nucli de Lladó.
El segle XVII fou una època d'inestabilitat general. Mostra d'això fou que l'any 1639, la universitat de Lladó va comissionar dos cònsols de la vila per anar a comprar armes. És probable que en aquest moment es fessin obres per a fortificar l'església. El rei Carles II, el 5 de maig de 1682 va escriure una carta al prior de la col·legiata on demanava diners per a fortificar la frontera.
Com a conseqüència de la Guerra dels Vuit Anys es va produir una important divisió social entre austriacistes i borbònics. El priorat de Lladó sentia tan gran rebuig pel bisbe Taberner, declarat partidari de Felip V de Borbó, que el 1707 va voler demanar la desvinculació de la diòcesi i dependre directament de Roma. Bona part d'aquest desànim estava motivat per la manca d'ingressos que patia la col·legiata: “(…) los francesos se han menjat y devestat molts termes del Empurdà y part aportat, en particular lo de Borrassà, ahont te la major renda dit priorat; per la qual rahó no volan pagar dits censos ni tampoc per no estar establida la justícia no's pot cobrar cosa, burlant-se y valent-se del temps los deutors”.
Pel que fa a l'economia, arreu de la geografia de la comarca començarà l'expansió de l'olivera en detriment del bosc, l'erm i la garriga, i en alguns llocs també enfront de la vinya o de la terra sembradora. Aquesta expansió es produeix molt aviat i en àmbits ben diversos del terraprim i la zona de transició als aspres. Així, trobem la concòrdia sobre el delme de l'oli, a Lladó, el 1646.
La recuperació de l'agricultura catalana produirà una gran recuperació demogràfica al segle XVIII, deixant enrere l'estancament dels segles XVI i XVII. A Lladó es desenvoluparà ,per una banda, una indústria del teixit; per l'altra, el treball del bosc produirà fusta i carbó. Aquest creixement anirà en augment fins a mitjan segle XIX i s'estabilitzà fins al primer quart del segle XX, tot i que més endavant la davallada ha estat progressiva.
A finals del segle XVIII i inicis del segle XIX, les guerres amb França suposaran el final traumàtic d'una època d'expansió, agreujat per la situació propera a la frontera, fet que obligarà a suportar les devastacions i les confiscacions de les tropes. Aquesta situació tindrà continuïtat durant tot el XIX amb els enfrontaments carlins, amb especial incidència a la zona durant la tercera carlinada. Masos propers com els de Vilademires es converteixen en autèntiques cases fortes, amb espitlleres; a can Coromines hi havia una part que en deien el Quartel i fou usada pels carlins per a segrestar gent i demanar-ne rescat. A la Cortada de Vall s'hi va fer aquarterament de tropes, ja que encara es van trobar llistats escrits a les parets. Igualment, Lladó va haver de fortificar el seu terme. A més a més, s'hagueren de satisfer les continues demandes de subministraments i bagatges a les tropes i suportar les estades fetes a cases del poble.
Amb el període de la Restauració s'evidencia la impossibilitat d'entrar en el procés de la industrialització i el sentencia a un procés inexorable de despoblament. Malgrat això, a principis de segle XX encara és manté el treball del bosc i l'agricultura de secà, amb l'olivera. A Lladó l'any 1903 s'edifica un escorxador municipal.
El segle XX
El 1904 sorgeix el Sindicat Agrícola Oficial de la Garrotxa de Lladó. Es tracta d'un sindicat reformista, preocupat per augmentar el rendiment dels conreus, dirigit i controlat pels propietaris i tutelat per l'Església. El 1910 disposava d'una caixa mixta d'estalvis i de crèdit; l'any 1927 tenia 127 associats.
Els anys de la República són d'una gran activitat política, tant a nivell general com local. A les eleccions legislatives del 28 de juny de 1931 al poble de Lladó hi hagué un alt índex de participació (78,1%) d'un total de 301 electors. El resultat fou favorable a la Coalició Catalana republicana, que s'endugué un 67,3% dels vots; la Lliga Regionalista es quedava en un 32,7%; mentre que el Bloc Obrer i Camperol (BOC), no obtingué vots.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932, l'índex de participació baixà al 57,5%. El repartiment de vots fou el següent: ERC 48,4%; Lliga Regionalista 33,9%; Coalició Catòlica 8,7%; PCC 5,7%; Acció Catalana 3,1%; Esquerra Federal Agrària Obrera 0,2.
El 19 de novembre de l'any 1933 hi tornaren haver eleccions legislatives. El nombre d'electors es fixà en 620, amb una participació del 49,2%. Majoritàriament l'electorat es va decantar per ERC, que obtingué el 64,7 dels vots; la Lliga Regionalista el 30,1%; Dreta Agrària el 2,2%; en darrer terme el Front Obrer obtingué un 0,7%.
L'octubre de l'any 1934 es va abolir l'Estatut fins al febrer del 36. A nivell de política local, la conseqüència directa dels fets d'octubre fou el nomenament d'un ajuntament gestor que va substituir el constituït en les votacions.
L'any 1936 hi hagué eleccions de nou, legislatives el 16 de febrer, i eleccions de compromissaris el 26 abril de 1936. Amb un cens de 609 electors a Lladó, el triomf fou clar per al Front d'Esquerres de Catalunya. En les primeres amb un índex del 60,8% a Lladó, sobre una participació del 55,7%. En les eleccions de compromissaris el Front obtingué un 83,5% dels vots entre els lladonencs, tot i que la participació arribà tant sols al 29,2%.
Durant la República, una delegació de les poblacions de l'Estela i de Sant Martí Sesserres es va dirigir a l'ajuntament de Lladó per demanar la seva annexió, degut a la proximitat amb aquest municipi i als serveis de què disposava. Malgrat l'informe positiu del consistori lladonenc el tema va quedar aparcat, malgrat la insistència dels veïns de l'Estela l'any 1937.
Aquesta qüestió es torna a tractar el 25 d'abril de l'any 1968 a l'ajuntament lladonenc en una reunió en sessió extraordinària per a llegir i deliberar sobre les comunicacions rebudes del “Servicio de Inspección y Asesoramiento de las Corporaciones Locales”, que suggerien la fusió dels municipis de Lladó, Cabanelles i Navata, i l'agrupació amb els de Maià de Montcal i el de Dosquers. Finalment s'acorda que l'agrupació és inacceptable per les dificultats que presenten la distància i les comunicacions amb Maià i Dosquers. S'està d'acord, en canvi, en la fusió amb Cabanelles; Navata, però, en quedaria exclòs per les dificultats que presentava el veïnatge.
Arran d'aquest punt, el 30 de maig de 1968 es publicà l'acord de fusió al B.O.P.G., amb dos edictes dels ajuntaments respectius, segons els quals el nou municipi s'anomenava “Lladó-Cabanelles”, amb capitalitat a Lladó, tot i que per a facilitar les gestions es mantindria oberta la casa consistorial de Cabanelles una oficina municipal. Malgrat el consens en els termes de l'acord, mai no s'arribà a produir la fusió.
Les eleccions municipals des de l'any 1979 a Lladó han resultat sempre favorables a la coalició nacionalista Convergència i Unió, amb uns percentatges superiors al 95% dels vots emesos per aquesta formació. El percentatge de votants ha oscil·lat entre el 55 i el 65% del cens. L'excepció fou l'any 1995 amb la presentació de la formació local ADELL que va dividir el vot, aconseguint 2 dels 7 regidors. En aquests comicis el percentatge de votants fou superior al 80%. Finalment, les darreres eleccions de 2006 han trencat aquesta tendència i foren guanyades per ERC, que obtingué cinc regidors enfront els dos que obtingué CiU.
Text extret de Diputació de Girona